Per Anna Vilà

Demà serà clara la conversa, i exacta i benèvola. Fora
de la intempèrie del present, víctima de l’astre de l’ara.
Com una errada d’impressió en la seva edició encara en
marxa. Als fets –també als fets, també als parlats– els manca la
tranquil·litat benaurada del ja no ésser. Els vehicles es mantindran
de nou dempeus i s’invertiran les realitzacions d’una època. Serà
amable la ràfega i la tarda esbatanarà els moments del volum, la
revelació que esquinçada salva. Acomplirem l’estudi capital de
l’afectació, lliure i alegre, potenciadora, i seran ja lluny els ports
del desterrament, la rancúnia s’hi arrapava com bava mentidera
d’una condemna sense revenja. Ni excuses ni noves tardors de gana
valdran per a no fer dels miralls àmplies finestres –ja no tombes, ja
no llacs de fi glaç amb senyora a sota ofegada. Els estriparem! Les
brànquies ens seran les anhelades mans per a la feina.
Respiradament així ascendirem del soterrani emboscat, de la
brancada culpa que semblava perenne, immòbils i disparades. Les
fulles ens composaran un novíssim aire, a la inversa en la causa,
pel sincrònic moviment de totes elles, embogides i exactes: quasi
benignes espies del flamant paradigma. Ja res que no sigui un plaer
ens serà punxa. Mai més –o almenys per una estona eterna– por ni
acer de nou a la boca. No més, no més mai, una esbudellada vida
si no és penetrada, o penetrant-la! Per a l’aigua i amb l’aigua.

Transformació i resistència! Perquè de l’energia només aquesta
part, la que n’és irreductible resistència i potencialitat contenta,
el seu tossut esquelet, sostenidor i autoexcloent, contradictori;
per a la transformació que augmenta; aigua! La potència de
la realització, el seu col·lapse cap al ser, l’heroica claudicació
davant la discreció. Empaquetar la ruïna, la fallida, la resolució
en una sola de les possibilitats. Fragmentació compromesa i
acció mínima, separar allò inseparable: del contínuum ferne
un discontínuum –amb baixes, això segur: és una batalla,
i perduda. La realització de l’energia que és alhora la seva
derrota i el seu col·lapse: la matèria.

–(Paquet d’ona 1)– Sí, Sí, claudicació i discreció: carn,
matèria… energia: Santuaris de la desfeta, tria d’un dels valors,
realització… Oh! Però, tanta carn fa mal!

–(Paquet d’ona 2)– Carn: extrem de l’aire.

–(Paquet d’ona 3)– I, les mans: les plantes errants a l’espai fosc
interestel·lar –intercarnal? Però, ¿on n’és el sentinella?

–(Paquet d’ona 4)– Doncs, jo –i qui és jo?, i sense existir el jo–
des d’aquella memòria alocal, sempre mullada, d’una època
sense causa ni separabilitat, on en la distància era l’acció, tan
estranyament –la completitud?–, us repetiria: Hi havia un temps
en que no entenia la pell, les pells, no les veia. La separació
entre una carn i l’altra m’era pura impostura. Tot era, així, un
contínuum de carn. És a dir, un col·lapse d’energies; arreu i
ubic, sense interrupció en cap de les dimensions. Un contínuum
de col·lapses.

–(Paquet d’ona 5)– Sí, d’acord, un contínuum… però de
discontinuïtats, discrecions. I l’acció mínima així reeditada.
Discreció, doncs! Quanta!

…

–(Paquet d’ona n)– Fa vent a la punta de la teva corda…

Impostem la pell,
pur simulacre el contorn,
carn contínua.

---

* Nota – “Quanta”:
1- Pronom quantitatiu; com en ‘Fa calor. Quanta!’.
2- Plural de ‘quàntum’ o ‘quantum’, llatí; com en l’usat en The
Quantum Mechanics o The Physics of Quanta (La Físca dels Quanta).