Ironía de Turing

#materia | ensayo | Anònim

A l’article Computing machinery and intelligence, publicat a la revista Mind el 1950, a manera d’experiment mental Allan Turing plantejava i resolia afirmativament la pregunta «Pot pensar una màquina?». El tema tenia el seu morbo, ja que el fet que les màquines puguin pensar o diguem, tenir consciència, significa un repte a les visions que conceben l’home com a quelcom més que un mer agregat de matèria. L’home deixa de ser quelcom únic. L’element subjectiu no és més que un epifenomen d’una disposició objectiva de la matèria. L’home és prescindible, pot ser reemplaçat. L’home es troba de sobte davant d’un futur amenaçador. Així ho plantegen les teories dualistes que parteixen el que hi ha en dos regnes insolubles: Matèria-ment, objectiu-subjectiu, món-jo, mortal i immortal.

Si ens posem durs i analitzem la pregunta «Pot pensar una màquina?» comprovem que és gramaticalment correcta però mancada de sentit. Això és així perquè pensar, en el sentit clàssic, és una facultat i, com a tal, només és manifesta en l’acte indivisible del pensament; en canvi, la màquina -l’artefacte, el programa, el dispositiu- és quelcom que es constitueix de parts diferenciades i que resta en potència. Estem preguntant per una propietat -l’acte del pensament- que no encaixa amb les categories de l’objecte en qüestió. És com si algú ens preguntes «Té color el número tres?» o «Quants angles de 90º té l’orella d’una noia bonica?». En un context d’estètica surrealista podrien donar molt de joc, desencaixar-nos del preconcebut, afinar el nostre criteri, obrir-nos la porta vers un nou misteri… Però quan es vol dotar de transcendència a preguntes que afecten al comú dels mortals podem caure en el més gran dels ridículs si no afinem bé.

Allan Turing, fa trampa, però ja avisa d’entrada quina és. Turing posa un significat nou, gens innocent, que es manifesta en el que ell anomena «El joc de la imitació».

No pot ser que la pregunta ens fascini tant si al capdavall es tracta d’un mer error semàntic! Aquí hi ha gat amagat, Allan Turing, fa trampa, però ja avisa d’entrada quina és. Turing posa un significat nou, gens innocent, que es manifesta en el que ell anomena «El joc de la imitació». A grans trets la tesi de Turing diu que les màquines poden pensar en el moment que, en una situació donada, en una interacció qualsevol, no podem distingir si un dels agents que hi està involucrat és un home o una màquina. És una tesi irrefutable. Podeu jugar-hi mentalment i sempre perdreu. Amb la informació suficient, la màquina sempre podrà imitar les reaccions que creieu distintives dels homes. En el moment que algú proposa una situació que li sembla que serveix per distingir l’home de la màquina, Turing ens respon que podria reprogramar la màquina perquè la reacció en tal o tal circumstància fos indistingible de l’home.

El truc que fa servir Turing per resoldre la contradicció semàntica que hem comentat que arrossegava la pregunta «Pot pensar una màquina?» consisteix a convertir allò que, en un sentit clàssic, s’entén com la manifestació en acte d’una facultat, en una manifestació artificial. En el joc de la imitació, Turing ens obliga posar de manifest allò que creiem que són «actes d’intel·ligència» i en fer-ho estem creant un artefacte discursiu. Quan dic «Una màquina no pensa perquè no pot fer ‘’x’’», «x» ja no és un acte indivisible sinó una descripció d’un acte, segurament un acte humà amb pretensions d’unicitat, però és una unicitat que depèn de la configuració particular dels elements -fets- que la doten del caràcter narratiu x, una configuració reproduïble, programable.

El joc de la imitació converteix la pregunta, que des de la metafísica clàssica no té sentit, «pot pensar una màquina», en una pregunta de caràcter tautològic que vindria a ser «Pot una descripció objectiva del pensament ‘’x’’ ser reproduïda per un objecte configurat de la manera ‘’x’’?» La resposta sempre serà afirmativa. Turing ressol el conflicte semàntic camuflant-lo en forma de tautologia seguida d’un: a la llarga. A la llarga res impedeix que es donin les condicions x. Per tant una màquina -artefacte, programa- sí que pot pensar. Però a aquest nivell, i fent servir el mateix joc, podríem preguntar a l’inrevés quelcom semblant a «Pot ser programat l’home?» i hauríem de respondre de la mateixa manera: a la llarga sí. Aquest a la llarga posa sobre la taula l’idea de progrés autònom de la tecnologia. D’aquest joc tan senzill parteixen tots els entusiastes i detractors de la tecnologia per se.

Els gurús de la singularitat que avisen que molt, molt aviat la màquina, o sigui, la tecnologia en general tota ella, els programes, les xarxes… tot plegat i barrejat, adquirirà consciència pròpia i ens veurà a nosaltres com ara nosaltres veiem als animals i les plantes. I encara, dins d’aquest grup hi ha els que consideren que el canvi serà d’un dia per l’altre, i també els que consideren que es produirà sense que ens n’adonem o els més eufòrics, els que diuen que la singularitat ja s’ha produït.

Els apologetes de la singularitat recuperen la idea de l’escala de la vida, o sigui, que hi ha diferents estrats de consciència. Els altres, els neoludites, la idea moderna de Leviatan que possibilita el contracte social manifestant-se amb forma de robot totalitari.

Els neoludites, en canvi, veuen en l’avenç tecnològic la desnaturalització i domini de l’home per unes forces que escapen a la seva voluntat i que, molt aviat, sotmetran el món a un ordre absolut com un rellotge. Hi ha qui boga pel domini violent a l’estil Terminator o Matrix, i qui té més afinitat per la temàtica zombie, en el sentit que els mitjans aniran desposseint-nos de les nostres inclinacions naturals.

En si, la singularitat i el neoluditisme, són dues postures que com veiem parteixen de la pressuposició d’un progrés autònom de la tecnologia. En si no es poden considerar desviades. És més, recuperen qüestions de gran importància. Els apologetes de la singularitat recuperen la idea de l’escala de la vida, o sigui, que hi ha diferents estrats de consciència. Els altres, els neoludites, la idea moderna de Leviatan que possibilita el contracte social manifestant-se amb forma de robot totalitari. Ara bé, el seu plantejament està contaminat per una idea de progrés autònom (diví per uns, malèfic pels altres), que inhibeix el desenvolupament de les idees de les quals parteixen.

El problema amb els plantejaments teleològics, com en el del mite del progrés, és que ometen totes les dades i observacions que no participen del seu principi direccional. Són discursos casats amb una idea, la reafirmació constant d’una mateixa imatge. Ara bé, aquestes idees són més aviat minoritàries. L’opinió més estesa sobre la relació entre l’home i la màquina és la que creu amb la idea d’un progrés tecnològic que no conté una moralitat intrínseca en ell mateix bona o dolenta, que la moralitat de les seves conseqüències depèn dels usos particulars que en faci l’home. El progrés seria aquest ‘a la llarga’ del joc de la imitació d’Allan Turing, una idea de temporalitat uniforme que en els dos primers plantejaments es trenca per un succés irreversible (el despertar d’una consciència superior o l’esclavisme de l’home), mentre que en el tercer plantejament resta indiferent, seguint el seu curs, separant-se cada vegada més de l’home i del seu sentit moral.

El dualisme creix i això es tradueix en la impotència cada vegada més gran de les possibilitats d’empoderament de l’home. Les preguntes sobre el futur no tenen la sospita de les altres dues respecte a la tecnologia. Es fan des d’un statu quo, dins de les possibilitats d’un ordre imperant, des de la punta de la fletxa tecnològica. Sonen els noticiaris: a la llarga crisis, a la llarga desigualtat, a la llarga refugiats, a la llarga populisme, a la llarga escalfament global, a la llarga precarietat… Es posa en alerta un subjecte envers un futur inevitable, fora del seu abast. S’interpel·len les consideracions morals del subjecte sobre una fatalitat que ve donada per un transcórrer autònom dels esdeveniments. I abans que hagi pres una determinació, pressionat pels mitjans de comunicació, el problema s’haurà esvaït i haurà estat substituït per un de nou.

La concepció dualista del progrés només ofereix tres paisatges: El celestials on les màquines ho faran tot, l’infern on ens esclavitzaran o l’apàtica separació cada vegada més gran entre l’home i el domini de les eines per empoderar-se.

Reprenent la idea del joc de la imitació: ¿No podria ser que l’experiment mental d’Allan Turing es girés irònicament, no sols contra el dualisme, sinó també contra la seva concepció monista materialista? Des de la perspectiva materialista programa i ser pensant són equivalents, es defineixen per contraposició, no tenen sentit per separat. Això és així perquè en el moment que fa explícit un caràcter dels sers pensants l’està convertint en un artefacte mitjançant el llenguatge. Quan diem màquina intel·ligent o intel·ligència artificial estem abusant gramaticalment del llenguatge, ja que qualsevol exemple d’intel·ligència ha de ser exposat en forma d’artefacte discursiu.

La pregunta que sembla que ens cridi al fons de totes aquestes disputes sembla que sigui: Com podem actuar intel·ligentment amb les màquines? Per exemple, ens fascinen les pròtesis biomecàniques que permeten recuperar les nostres capacitats, però ens horroritzaríem al veure un braç biomecànic que patís eternament per no disposar de la resta del seu cos. Així doncs, malgrat aquesta sigui l’aposta que fa Turing en el desenllaç del seu article, ens semblen absurds els plantejaments que consideren que la intel·ligència artificial es dirigeix a simular humans o crear una mena d’humans superiors. Hauríem de dirigir la nostra investigació, des d’ara mateix, a destriar quines aliances hem de fer amb els dispositius que ens envolten. No es tracta de prescindir de la tecnologia, hem de preguntar-nos quins dispositius poden eixamplar la nostra capacitat d’ empoderament, d’organitzar-nos lliurement en societats que ens dotin de drets i responsabilitats. Quins dispositius poden enriquir les nostres percepcions, fer-nos pensar diferent, actuar diferent. Hem de sabotejar, amb la mateixa força, aquells dispositius que només perpetuen l’apatia vers l’empoderament tecnològic, aïlllant l’individu en una consecució de simulacres egòtics emmotllats i sotmesos a l’escrutini cada vegada més omniscient de la cosa pública.

Si considerem que l’home està programat per una sèrie d’automatismes, el joc de la imitació es converteix aleshores en una batalla constant per a distingir-los i sobrepassar- los.

Una altra manera de plantejar el joc de la imitació és la següent. Si com vèiem abans, tant podíem dir que a la llarga una màquina pot esdevenir intel·ligent com l’home programable, l’enfocament canvia radicalment si substituïm aquest a la llarga del progrés autònom per un estudi crític dels automatismes que regulen la nostra existència. Si considerem que l’home està programat per una sèrie d’automatismes, el joc de la imitació es converteix aleshores en una batalla constant per a distingir-los i sobrepassar- los. I això que significa? Doncs clar i català: Feta la llei, feta la trampa. Ara som nosaltres els que intentem imitar la màquina per construir, no a la llarga sinó ara mateix, un món millor.

De la mateixa manera que Allan Turing va desencriptar les comunicacions nazis, ara s’haurien de vèncer aquelles estructures que controlen els canals de comunicació i aïllen l’home de l’acció lliure i concertada. Només cal pensar amb Wikileaks i el cas Snowden, o el cas de ransomware a Telefónica mitjançant armes cibernètiques robades al NSA per recordar, no sols la vulneració constant dels drets a la privacitat més fonamentals, sinó també l’estret col·laboracionisme entre els gegants del desenvolupament de tecnologies de la comunicació com Google i els serveis estatals d’espionatge. Per això, és necessari aliar-nos i participar amb totes aquelles tecnologies que esquiven l’statu quo i potencien models descentralitzats d’economia.

Amb la democratització de les tecnologies d’encriptació i les plataformes de software lliure, han aparegut iniciatives amb la clara voluntat de facilitar a l’usuari corrent noves formes d’empoderament invulnerables als poders establerts. Començant per les xarxes p2p, que permeten la compartició directa de continguts entre els mateixos usuaris, seguint amb la xarxa Tor que permet la connexió i difusió anònima d’informació en aquells països on la llibertat d’expressió està perseguida, i finalitzant amb el Bitcoin, que permet l’intercanvi de valor financer entre persones sense la ingerència de cap govern, empresa o entitat bancaria.

Una última iniciativa que ja fa un parell d’anys que corre i que és filla directa de les tecnologies que acabem d’esmentar és Ethereum. El seu objectiu és construir una plataforma per sostenir una governabilitat descentralitzada mitjançant la propagació escalonada de contractes intel·ligents.

Ciència-ficció o realitat?
El partit ja ha començat i ara toca imitar o ser imitat.

Anònim
Entradas relacionadas.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s