edición impresa

Conversació amb l’escriptor Josep Maria Argemí

Traiem el cap a l’univers argeminià de la mà del seu creador; un univers poblat per éssers fantàstics i llocs que bé podrien ser l’escenari d’un somni. Un espai ple d’històries que desafien la frontera del paper que les conté i on els mons convencionals es fracturen per deixar escapar una matèria completament inesperada. La força onírica amb què Josep Maria Argemí desenvolupa les seves històries prové d’un constant exercici imaginatiu en que la narració deixa de ser purament descriptiva per esdevenir un acte de creació.

L’autor de La Primavera al Desert (2013, Males Herbes) ens permet acompanyar-lo en un recorregut pel procés creatiu del qual sorgeix el seu imaginari, i al mateix temps, ens ajuda a reflexionar sobre aquell pont que uneix la literatura amb la ciència, el món imaginari amb el tangible, el somni amb la matèria.

La imaginació és la matèria primera de l’escriptor?

Has de tenir, sobretot, fe en la imaginació. Tu no pots intentar escriure una cosa amb cara i ulls si no tens fe en la imaginació, creure en la imaginació et fa anar més enllà de tu mateix.

Josep Maria Argemí crea mons o és producte d’ells?

Jo crec que la literatura, al menys la que a mi m’agrada i la que jo modestament intento fer, es construeix a partir de petites realitats, metafòricament és com una feina alquímica. Jo escric històries amb personatges que són una projecció de mi mateix, són personatges que s’alimenten de algunes de les meves experiències. El meu propòsit és fer que el lector s’ho passi tan bé com jo m’ho he passat escrivint.

Diries que l’escriptor és un transformador de la matèria, des del punt de vista de que és capaç de convertir les idees en històries o la imaginació en una cosa tan palpable com un llibre?

L’escriptor és un instrument de les paraules. És a dir, un escriptor no ha d’escriure amb idees, això ho fa un filòsof o un economista o un teòleg. L’escriptor literari treballa amb paraules i les paraules són una reminiscència del pensament humà, transmès a través dels segles. Però, en el fet estricte d’escriure, que és un fet precisament molt material, les paraules tenen la seva pròpia materialitat, la qual jo entenc com un eco de totes les paraules que poblen l’èter des de fa molt de temps, des que l’home té ús de la paraula.

Per a alguns autors la paraula també és un objecte, l’excusa o el mecanisme per explicar-se, utilitzen la paraula per aconseguir mons nous. En el teu cas, hi ha voluntat d’experimentació?

Per a mi el més important és la construcció tècnica de la paraula. Amb propostes imaginatives i res més no és suficient. És molt clar que jo proposo al lector un joc, el joc de la imaginació. Sabem que la imaginació no està només formada pel món literal, per allò que toquem o que veiem amb els ulls, sinó que la realitat va molt més enllà. Potser la part més important de la realitat és invisible als ulls, no la podem tocar però és tan real com la que podem tocar.

La realitat no parla, a la realitat cal interrogar-la per obtenir històries…

Sí, la literatura és un esforç. És una elaboració, una feina gairebé sense remuneració i, en el meu cas, totalment personal. I ho faig perquè m’agrada. M’agrada i m’ho prenc seriosament. No escric cada dia però sí llegeixo cada dia. Per a mi des de fa molts anys llegir i escriure són les dues cares de la mateixa moneda, i quan llegeixo el cervell ja està treballant. És com la destil·lació del whisky, que té un procés llarguíssim. Un cop començo a escriure hi ha una sola etapa que pot durar molt de temps, anys fins i tot: reescriure, revisar…  Per a mi, revisar es més o menys el noranta per cent de la feina de l’escriptura.

Que t’agrada llegir? Quins autors influeixen en la teva obra?

Tusitala fa referència al gran Stevenson i Stevenson m’agrada moltíssim, no només per novel·les com L’illa del tresor, també els contes com aquell de El club dels suïcides són meravellosos, aquell conte em va influir força per a un altre meu de El Somni de William Blake que es diu, Els amics del senyor Ghoul, d’aquella gent que es reuneix i que accepta una penitència que porta gairebé a l’acceptació de la seva pròpia mort. Jo potser aquest conte no l’hauria escrit mai si no hagués llegit abans el conte de Stevenson.

M’agrada molt Josep Conrad amb tot el seu món marítim perquè ell mai es va oblidar del noi aventurer que va ser i que va voler descriure les seves emocions i experiències, i també perquè la llengua anglesa que fa servir és una llengua molt elegant i amb una intel·ligència que s’assembla molt a la d’Oscar Wilde i que té la capacitat d’entrar a l’ànima humana i entendre que allò és molt misteriós però també és molt interessant i molt bonic. 

A Perucho me l’estimo especialment, el vaig conèixer al llarg d’una tarda. Jo li vaig portar llibres meus i llibres d’ell perquè me’ls dediqués. A la seva època va significar la presència triomfant de la imaginació en una literatura que no valorava prou això, com era el cas del Pere Calders. Projectava un cert esperit humorístic a la manera de Dickens sobre les tragèdies de les guerres patrícies. Joan Perucho té un pes important a les meves lectures.

Estàs d’acord amb que identifiquin la teva obra amb el gènere fantàstic?

Per la naturalesa dels meus llibres, on hi ha una diversitat de propostes narratives i estètiques, penso que també hi ha un propòsit d’arribar a un públic diferent, tant el que busca una gran recreació literària com el que vol tot just la pura diversió de gènere, aquesta seria la meva ambició.

Per altra banda, l’acceptació de la tradició literària és fonamental, i cadascú tria la seva tradició literària -n’hi ha moltes-, jo trio la meva, que són els autors que accepten que hi ha un món imaginatiu interessant per explicar, per narrar, per proposar, i en aquest sentit jo em sento una baula de la cadena de la tradició literària, i això és molt important per a mi.

Encara que sembli una obvietat, a molta gent li fascina imaginar com és el procés narratiu d’un escriptor, d’on li vénen les idees, si el que escriu és autobiogràfic o si conceben les històries completes de principi a fi en una espècie d’acte epifànic.

Tu quan escrius tens el relat al cap abanç de començar-lo?

No, el vaig construint. Molt sovint parteixo d’una imatge, o d’una idea lligada a una imatge. La meva literatura és com un riu. És un riu que va arrossegant molts materials, alguns són escombraries i alguns són or pur.

Un riu en què a més de veure el teu reflex aconsegueixes banyar-te i fins i tot convertir-lo en altra dimensió de tu mateix.

Exacte, jo em banyo en el riu, jo sóc part del riu. Sóc el riu.

A vegades trobem en les imatges superficials dels elements com l’aigua, imatges més profundes. Com diu la filosofia heracliteana: No ens banyem dues vegades en el mateix riu; ens expliquem a través de la imaginació, d’aquestes imatges que fem servir per crear històries. Per tant, una característica de la imaginació és que readopta sense parar els temes primitius, arquetípics o elementals i ens permet arribar al propi origen. La imatge ens allibera del superficial, del mundà i el social i ens submergeix en la profunditat de les coses. Amb l’ajuda de la imaginació el món real pot detonar una infinitat de realitats alternatives, per exemple, al contemplar la flama d’una espelma el que t’evoca o genera és molt més potent que la imatge que veus en si mateixa.

El foc pot suggerir mil coses, però encara et pot suggerir molt més la foscor que hi ha al voltant del foc, i això diu una mica aquella teoria ben actual de la física que diu que l’univers està format gairebé per un 25% de matèria fosca. La matèria fosca és real, existeix. Realment no sabem que és però existeix. I en aquest sentit tenim una visió molt petita de la realitat.

Aquestes realitats són molt similars a las que vivim quan somien. Gaston Bachelard, el filòsof que es qüestionava les relacions entre la ciència i la poesia, deia que la literatura és el mitjà on la imaginació es fa més activa, fins i tot més que en la pintura, on una imatge estable i acabada talla les ales de la imaginació. També deia que la primera tasca del poeta és desancorar en nosaltres una matèria que vol somiar. En aquest sentit ets conscient de l’efecte que tenen les imatges poètiques dels teus relats?

Em sembla fascinant l’ús poètic del llenguatge que no té por de demostrar la bellesa, que és un aspecte que en els últims cinquanta o seixanta anys, a partir de la segona guerra mundial, s’ha menystingut i jo crec que com a mínim cal reivindicar-la i donar-li espai.

D’altra banda, la meva il·lusió més gran és que els lectors puguin viatjar amb la imaginació tal com jo els ho proposo i només en aquest sentit puc admetre considerar-me no exactament poeta, si no partícip de l’elaboració d’un llenguatge que també és poètic, en el sentit que la prosa que jo faig, beu molt de la poesia. Sóc més aviat una mena d’explorador de l’anima i de les imatges que veig.

Pel que fa als somnis, un autor del segle V, Sinesi de Cirene, deixeble de la famosa Hipàtia d’Alexandria, va publicar un llibre que es deia Sobre els somnis, i que va definir com un tractat sobre l’ànima i les imatges que rep l’ànima, i en aquest sentit podria dir que em sento molt identificat amb aquesta definició, perquè jo penso que la literatura – tal com jo l’entenc o intento construir-la- també podria ser una mena de tractat de l’ànima, i l’escriptor un explorador que rep les imatges que formen part de la imaginació. Doncs aquí ve el lligam subterrani implícit, essencial, que hi ha entre la imaginació i allò que hi ha al fons de tot que és l’ànima, l’ànima humana. I això lliga amb els somnis, com a element que lliga una cosa amb l’altra.

Els somnis estan fets de la mateixa matèria de la que està feta l’ànima humana.

En aquest número dedicat a la Matèria, volem reflexionar sobre la matèria amb intel·ligència artificial i la frontera que hi ha entre la tecnologia i la biologia. Com creus que actua la imaginació en una màquina?

La imaginació és allò que definitivament ens fa diferents de les màquines, ens fa singulars. Les màquines responen a una programació prèvia. Nosaltres hem estat programats no sé per qui, potser per uns avantpassats genials que venen del cosmos, per un déu omnipotent que vetlla per nosaltres des dels confins de l’univers, o pot ser per algú que ens va procrear, es digui Adam o Eva o com sigui. Les màquines es basen en la quantitat sempre, no pas en la qualitat. La qualitat és el que ens distingueix respecte a les màquines. I això, seguint aquest discurs de la metafísica ens apropa molt més als àngels de l’Eugeni d’Ors, l’escriptor català que en alguns aspectes era un home poc estimable, en un sentit polític si voleu, però en el sentit literari ell sí que era un ideòleg, amb moltes idees i una d’elles purament estètica era la seva teoria “angèlica” segons la qual tots podem aspirar a convertir-nos en àngels, ni que sigui per un instant, deixar la nostra materialitat a la terra i aspirar a una mena d’esperit angèlic. I en aquest sentit, mai les màquines podran aconseguir-nos.

I tu, de quin tipus de matèria estàs fet?

Jo sóc matèria més somni!