Per Laia Masnou

Cada cop és més gran. Creix i es multiplica inexorablement. Des de que hem creuat a l’altra riba, que hem perdut tota noció del límit del seu tamany. I junt amb la dimensió també s’ha descontrolat la impressió que remou en nosaltres. Ara el seu efecte és brutal; amenaça amb col.lapsar-nos. És massa informació que penetra ràpida i abundantment en el nostre petit cos, el qual ve tendre, acostumat al dolç tempo rural.

Al yavas yavas^.1

I és que de cop ens hem vist abocats en el rodar de milions d’atrafegades rodes, ocupades tant en el ser les més veloces com les més escandaloses. Optem per capbussar-nos en la corrent i pedalar enèrgicament per no ser trepitjats. Esquivem vianants, correm contra els semàfors, ens intentem refugiar dels autobusos, procurem que ninguna moto es creui en el nostre pas i ens aboquem afamats cap a les pendents. Tot passant per algun indret ben particular. Un carrer brut inundat de gent… i vestits de boda. Els quals criden des de totes bandes amb una veu pura i blanca o verd greu de muntanya, vermell foc o blau marí… crits ampliats pels generosos esclats de perles i brillants, d’encaixos i plecs, d’amplis volants i llargues mànigues.

Deixem enrere l’avinguda. Seguim, dubtem, preguntem, seguim. Deixem enrere el cementiri. Per sort, hem aconseguit mantenir-nos a una distància prudencial dels pneumàtics aliens i ara els deixem alleujats, descendint esperançats cap a la mar.

No obstant, som absorbits per una nova bogeria. Aquesta vegada provinent directament de la gent. I és que ens hem abocat precipitadament en un impetuós carrer de baixada on té lloc un mercat popular.

On, al ser l’hora d’anar a sopar, els venedors famolencs sembla que es vulguin menjar els i les transeünts de tant insistir en que comprin i comprin fins a esgotar les seves mercaderies. Estan desitjosos de retornar ben lleugers, amb la fam de més diners com a única companya.

Buirum, buirum, buirum! Mirades, gestos, rostres, olors, colors, formes, preus, menjars, carretons, mirar, caminar, sentir, esquivar, llegir, escoltar, frenar… assimilar les dades sensitives esdevé el més ardu procés digestiu. I és que no tens suficient capacitat de reacció. T’espantes al percebre el Tant. Les dades van penetrant en el teu ésser però la teva capacitat de resposta ha quedat inundada, ofegada silenciosament davant de l’excitat moviment i la imperiosa activitat econòmica.

És violent.

I jo, físicament, em vaig encongint cada cop més. Mentre que psíquicament m’inflo, forçant, espitxant, fins a esclafar-me contra les pròpies parets. Sense força per a expulsar els crits que reboten confusos, porucs i furiosos en el meu interior. M’he quedat sense capacitat de resposta. No em puc anul.lar ni empetitir per a fugir, per a descansar. Només hi ha l’opció de seguir endavant, seguir qui va enfront. Fixar-me en la seva figura i intentar que l’únic pensament sigui sortir d’aquí, ignorant tot.

Escapem. I topem amb un regal de la ciutat. El mar i les cada vegada més contundents siluetes de les quatre gegants mesquites. Les torres de les quals s’enfilen entremig de la posta de sol cap a la afilada lluna. La qual posa impertorbable i elegant entre suaus i desdibuixats núvols rojos. Creant un paisatge on sembla que la bandera turca s’hagi fusionat pictòricament amb el cel de la inquieta ciutat.

Parem, parlem, admirem i ens desviem buscant el tènue descans que ens pot oferir l’obscuritat de les aigües. Ara caminant, ja que tant carretera com voreres han esdevingut ben denses. Tant d’humanitat com d’empalagoses percepcions que tornen maldestres els moviments. I en l’avançar som copejats indiferentment per totes bandes. Els sentits ens fan patir.

I és que no hi ha descans per la mirada, l’infinit resta amuntegat de gris. I si es busca el bressol del vaivé de les onades t’estiren llums i llums i llums frenètiques que es mouen imparablement. Sempre acompanyades de gent amb pressa i d’un plany que rugeix baix i constant, sent amortiguat o ampliat per la distància. Plany que queda clavat endins, sumat a mil ecos; ones de so estàtiques que al no ser capaces de trobar cap sortida segueixen vibrant imparablement. Interrompudes, de tant en tant, per les estridències de les bocines i les veus dels i les transeünts. Busco el cel i xoco amb un pont, és un altre no parar on les persones han quedat dissoltes.

Retorno aquí. Mòbils, fotos, selfies, turistes, locals, bars, somriures falsos i cares sense expressió.

Crits, presumir, riures estridents i paraules desconegudes.

Consum de souvenirs, consum de begudes, consum de persones.

No sé si en queda alguna. Tinc por.

La ciutat és un Ple -a rebentar- de Buit.

Acluco els ulls, els desvio cap al granulat asfalt; l’obertura només permet entrar la informació visual de dos metres endavant. De tant en tant, aprofito per tancar-los plenament. Algun cop també miro cap enfora, cap al cel, buscant ser recomfortada pels serens astres però han sigut absorbits per la megalòpolis. Així que retorno a les meves passes saturades.

I enmig de la plenitud em creuo amb algú que encara no ha sigut menjada. Algú anònim que encara bressola la meva memòria. Una persona de faldilles llargues, robes de colors insípids, peus que s’arrosseguen i cabells on l’acumulació dels anys ha fet fora la melanina. De la seva buidor serena llisca la seva veu, s’esmuny entre la indiferència forçada i m’abraça. L’abraço fermament. La retinc en un desconsol sense llàgrimes. Ara puc arraconar la desesperança. Ara em sento acompanyada. Ara sento que el So té un sentit, un ésser.

I en aquest ara, llunyà en espai i temps, la memòria pròpia acull el bressol anònim. 

¹ a poc a poc en turc