#sonido | poesía | Anna Vilà
Arribats allí, el soroll sempre s’extasiava.
Alçat en un pols ad voluptatem repetit,
sota la condició d’allò comú i del que
colpeja. M’atreviré a explicar-vos-en
l’aresta? Del carrer i de la factura, dels serveis
indispensables; el bat sobre la bossa
i la botiga macrobiòtica de la cantonada –i
potser no era bat sinó bruc, i més aviat
sarró amb rialla de trossets de pa entre les dents
que bossa. Una prova, això segur,
de supervivència. I, no som a la república
impedida? Com arbustos que fan
com si creixessin al penya-segat i de fet
només cauen, cridant, ermament exhausts
i fent broma. A cada oscil·lació de la corda
que surt de la múltiple boca, més rígids;
més i més tensada la vibració, matèrica
i ubiqua en la incertesa: Ja quasi
exactes flors de festa per a la permanent,
contínua garlanda.
Fallar en cada estat, això sí que ho tenim,
i en tots els seus minúsculs estadis;
arborescents i simultànies les tasques,
irrisoris els rellotges; irreals ambdós, o
de realitats no registrades.
I així, alhora lluny i aquí, perdudes,
hipnòtiques dins la sintaxi –perquè
lasintaxisempreesprograma.
Després, tan sols, un viure a cegues,
lívides d’entusiasme.
Ai, i a tu també t’agrada parar, accepta-ho.
Parar, però el barret de la travessa sense
la travessa. Prou! Vull. Vull els recursos adequats
i els fragments de llum que em reconeguin,
i els d’interrogació també. Segons els requisits
de cadascuna de les freqüències, d’acord, sota
les condicions del camí en la propagació
i les premisses del canvi de pressió en cada passa,
passa dins la pell –sense perdre-la!, algun dia
això s’entendrà: no es ven! Un servei.
L’aclariment i la divisòria crucials;
peraladignitat.
Però tornem al soroll, a la incòmoda
inharmonia, a la molèstia d’espectre aleatori
i rebutjant; pertorbació del canal, pèrdua
d’informació: ininterpretabilitat i nosa.
Soroll: Escoltar l’univers tort, observar el so
que no diu.
L’univers… tort i corromput, pertorbat, enutjant,
erupcionat… perdut.
El so… malmès i alienat, en contagi, inintel·ligible
i ininterpretable; ni humà ni animal: diví i brut,
irritant, fracassat… viu i mare.
Soroll: La nova música! Dins la inharmonia
i el destorb sense fi ni sentit, una poesia –una
de possible, almenys, o encara!, i amagada.
Malmesa i incapaç, amb prou feines balbucejada,
contínua i guturalment – Pallakschianament,
beckettianament, blanchotianament…
Terrible
com la por en l’ull enllacat del monstre sol.
O finestra
com la fosca essent-nos ja el nou cel:
de capítols terminals i lanceolats
sobre un enuig jaspiat de flors blaves.

*Poema vinculado a la pieza sonora En el Aire de Antonio Russek para el N6 de Tusitala: Sonido. La pieza fue compuesta originalmente para danza y contiene dos ambientes con un fuerte carácter evocativo.