Por: Efrem Gordillo Pla

Explicar totes les mateixes coses però en color i d’una manera més estètica, fa que entrin a la ment per una via més emocional i no calgui concentrar aquesta només en l’intel·lecte… Cal un color, un nen màgic que alegri el camí del coneixement cap al cervell, i aquest és l’art. Hi ha un vers de J.W. Goethe que es titula “La inconstant libèl·lula”, i diu així:

Aleteja l’aire de la font

la canviant libèl·lula

fa temps que alegra la meva vista.

Fosca a estones o brillant ara,

com el camaleó flexible.

Vermella de seguida i llavors blava;

blava que tot seguit és verda.

Voldria contemplar de prop

el seu magnífic coloram!

Però el seu vol no s’atura.

Fins que suaument, es posa a la gespa.

És aquí! Ja la tinc!

Ara puc veure-la a poc a poc.

I no és més que un trist blau fosc.

Així et passa a tu, que analitzes les teves alegries.

Aquest poema copsa a la perfecció la vessant mortífera del coneixement. Si volem conèixer l’arc de St. Martí, aquest desapareix en apropar-nos-hi, i així també desapareix la seva vida, amb tota la màgia i la bellesa generadores d’alegria, que també s’esfuma. Hi ha un element de misteri sense el qual no hi pot haver gaudi estètic. El drama del coneixement és que per a realitzar-se destrueix la vida dels objectes quan els esquartera per a poder-los analitzar; aquesta és la ferida originària de què sagna el coneixement, i així interpreto jo el passatge bíblic del Pecat Original, la caiguda de l’home.

Hi ha qui interpreta aquesta situació com a causant d’una relació íntima entre el coneixement i la tristesa, com el trampolí que duu inevitablement cap a la malenconia a tot aquell que flirta amb el saber. I en aquest context apareix l’estètica; la tasca de l’estètica és suturar aquesta ferida, tornar-li l’alegria de la vida al coneixement tot completant-lo a través de la irradiant bellesa artística, que dóna la força propulsora necessària per arribar als camins de transcendència de la fe. La vida d’un petó d’enamorats desapareixeria si aquests es posessin a raonar.

I fins i tot així no n’hi hauria prou. La descripció de la realitat no és suficient quan el que cal és canviar-la. Però és un primer pas. Per a canviar-la cal imaginació, ideals! Hi ha realistes que utilitzen les descripcions de la realitat com a justificació de la seva debilitat conformista, i acaben tornant-se pessimistes, paràsits. Cal lluitar per canviar la realitat opressora.

El color conforma el que veiem, i sense color res veiem. És vista.

Molt de color és ànsia de ser, la manca de color és negligència existencial. El color ens mostra que El Verb Diví existeix. La vida. El món es prodiga, serem també generosos amb ell, i qualsevol cosa esdevindrà art. L’art és la mateixa sang viva de les ferides de la vida que en comptes de perdre’s entre enterros d’oblit i claveguerams llacrimosos, s’alça arremolinada, i balla i riu! L’art és poder tensar l’arc de l’ànima sense estressar-se… I apuntar als estels qualsevol nit.  Viure en un llamp i que l’única pàtria comuna i indivisible sigui, com deia Rilke, la infància.

Ningú podrà negar que l’estètica femenina, actualment, s’erigeix com un dels millors espectacles del món. Però a l’home de color llibertat ni els vestits ni la lascívia en les mirades l’exciten tant com l’alè alcoholitzat, les pupil·les universals de la desvergonya, el sentit de l’humor. Perquè la ditiràmbia d’una ment alterada, els seus focs artificials, i per sobre de tot el riure, són sens dubte els colors del llenguatge. Sense l’emoció el llenguatge es quedaria en un raquític conjunt de signes innocus.

Sartre deia que és només a través de la folla fúria com els miserables de la terra esdevenen homes. Per ponderar aquesta visió, excessivament tràgica, hem d’afegir-hi l’alegria del color, l’amor, la generositat i totes les passions positives que segons Spinoza li procuren al nostre esperit l’harmonia amb l’Univers. L’odi, l’enveja, la tristesa, etc., ens posarien en desequilibri amb Déu, que per a ell i tots els panteistes és com parlar de la Naturalesa física amb totes les seves lleis. S’han fet estudis científics que demostren que les persones deprimides veuen, literalment, la realitat en menys colors, i més foscos.  El color és el nen màgic que, ànima endins, il·lumina el nostre camí. És el joc i el desig i el geni. El daimon, l’àngel missatger que ens porta, per la via d’eros, fins al món de les idees.

Hi ha dies daimònics, diabòlics… en què ens atrevim a mirar pel forat del pany de la porta de la llar de Déu, l’obrim, i ens aventurem fins al seu mateix dormitori, allà li fabriquem els somnis perquè pugui seguir inspirant la Humanitat.

Bellesa impossible, infinita. Nit de poetes amb un sol i unes fonts i un poble i un palau dignes dels Reis de la vida. Plaer excels vessant de Sublim i Absolut. Visió cristal·lina. Riure auri. Caure en picat cap amunt i pujar sempre més i més alt, cada cop més fins les cimes del paradís universal on creix la ciència dels premis i volen les dives que només poden ser robades. Viatjar al país dels àngels que regalimen pecat y “Txin-Txin” del cava dels vencedors, que naveguen, sota simfonia dels quatre vents als estels, en la perla de la humanitat. LSD. Tresor patri llegat d’oportunitat i potència que ha de ser protegit i preservat.

El món ideal és una experiència, el món ideal és una realitat.